La meva primera reflexió de Camina en parella, ha de parlar del significat profund de què significa l’amor. No puc començar aquesta categoria de reflexions sense intentar trobar una definició que ens serveixi de base.
Moltes parelles arriben a teràpia confuses perquè no entenen en què consisteix una relació, i no saben que amb això, han adquirit una responsabilitat. Des de fa un temps, presto molta atenció, quan amics i coneguts parlen del final d’una història: s’han cansat l’un de l’altre, ja no estaven enamorats, es van adonar que eren diferents, s’avorrien, és que l’altre/a té coses que no li agraden, les papallones van desaparèixer…No vull dir que cregui en l’amor etern, segur que moltes vegades, s’ha d’acabar perquè no hi ha altra sortida, perquè no vas escollir la persona adequada i la vida compartida és dolorosa…aleshores, també és una responsabilitat sincerar-se amb un mateix i amb l’altre, i adonar-se que allò ha de morir per sempre….per això, em provoca un enorme respecte qui ho duu a terme havent lluitat i esgotat totes les possibilitats.
Però quan sento arguments de ruptura insubstancials, em pregunto si realment entenien el que implicava tenir una relació i si ho descobrissin, si encara tindrien possibilitats de caminar junts…. En realitat el debat està en si realment creus o no en l’amor, perquè si al final un no hi creu, tampoc el respecta, ni el cuida…si un jardí no el regues, les flors es moriran, potser amb la pluja t’aguanten una miqueta més, però acabaran morint-se. Crec que el veritable problema és que ja no respectem l’amor entre dues persones, i no el cuidem, sinó que les relacions s’usen i quan deixen de donar-nos el que necessitem, es llencen…Seguim buscant l’amor dels anuncis, de les pel·lícules de comèdia romàntica, aquest que només t’expliquen els primers sis mesos d’una relació, però que creiem que és el resum del que ha de ser tota una història d’amor. Aquest missatge que l’amor veritable flueix sempre i que funciona amb el pilot automàtic, ens ataca i ens fa qüestionar el que tenim una vegada i una altra….però a mi em va deixar d’afectar, quan vaig llegir el conte de la Dona Esquelet de Clarissa Pinkola, aleshores ho vaig entendre tot…no només em vaig adonar de les regles del joc en la vida de parella, sinó de les regles del joc en la vida en general. La vida, i l’amor de parella, és un cicle de vida/mort/vida. Aquest conte és un pou de saviesa i cada vegada que el torno a llegir trobo més matisos i noves reflexions.
Avui dia creure en l’Amor no és fàcil, sembla que si creus en l’amor, ets un il·lús, una persona que veu el món de color de rosa… encara que jo sempre he estat una romàntica i he ajudat els meus pacients a creure-hi. Com diu l’autora: “La ignorància és no saber res i sentir-se atret pel que és bo. La innocència és saber-ho tot i seguir sentint-se atret pel que és bo.” Ara ensenyo als meus pacients a creure no en els prínceps blaus i en les princeses de contes de fades, sinó en les persones que de vegades es converteixen en gripaus, però que malgrat els seus defectes, el tornes a besar, perquè l’estimes, perquè tu també ets imperfecte i t’estimen.
L’amor pot durar per sempre…si es transforma…perquè creix, canvia, mor i torna a renéixer. Així que ara em declaro una innocent de l’amor, que sap que de vegades té moments difícils però també moments increïbles…Moltes persones després de la fase cega de l’enamorament s’espanten, quan moren les il·lusions, les expectatives, la passió. Davant d’aquesta por de topar-nos amb la mort, hi ha dues reaccions típiques. Una, és quan la persona interpreta que s’ha equivocat de nou, que aquell de qui s’havia enamorat, no era l’home perfecte o la dona que havia vist al principi i vol fugir i escapar. Una pacient, va arribar a teràpia espantada i frustrada perquè deia que el seu marit era un rondinaire, que es ficava amb tot el que feia i se sentia estafada perquè argumentava que abans de casar-se i tenir el fill, mentre eren nuvis, no havia notat tot allò…així que l’amenaçava amb fer les maletes. El que no sabia ella, era que allò havia existit sempre però no ho havia apreciat perquè la química de l’enamorament li impedia obrir els ulls. Al final va entendre que aquesta era la seva parella i que allò de rondinaire venia de sèrie, així que quedar-se i acceptar-lo tal com era també significava estimar-lo. Una altra reacció per protegir-nos de la decepció quan descobreixes qui és realment l’altre i comença el veritable desafiament de la relació és quan forcem la intensitat, l’alegria i la passió evitant el conflicte a tota costa. El resultat és una relació poc autèntica, estancada, que no resol els problemes i que no pot créixer ni transformar-se en alguna cosa millor. Ja ho diu l’autora «el desig d’obligar l’amor a viure en la seva forma més positiva, és la causa que al final l’amor mori definitivament». En aquest sentit em vaig trobar amb un pacient, que cada vegada que s’acabava la passió amorosa… en lloc de buscar altres formes d’amor en la relació buscava incentius, viatges, sopars romàntics…i negava que aquella primera fase de passió desenfrenada havia acabat…al final el dolor era tan insuportable que la incomunicació els allunyava fins al punt que trencava amb la relació per il·lusionar-se en una nova aventura amb una altra dona. Al final, totes les seves històries, acabaven en el mateix punt de decepció i es tornava a repetir el mateix bucle, una vegada i una altra… durant la teràpia es va adonar que havia actuat de forma immadura, que havia perdut dones meravelloses menyspreant el veritable significat de l’amor i que en realitat si hagués tingut paciència i voluntat hauria pogut resoldre les seves diferències i començar de nou sense haver de canviar de parella. Així que com diu l’autora, «estimar-se significa abraçar i, al mateix temps, resistir molts finals i moltíssims començaments… tots en la mateixa relació..» Però en tota història d’amor, sempre cal fer reformes, arreglar finestres, treure portes o tirar parets….no cal témer les crisis, després del canvi, arriba un nou principi, que et permet créixer i construir amb la teva parella una unió molt més sòlida.
Espero que aquest conte us serveixi d’inspiració…perquè vosaltres, entengueu l’amor com un camí, ple de creixements i de nous inicis.
Us passo el conte perquè el gaudiu
La Dona Esquelet
Havia fet alguna cosa que el seu pare no aprovava, encara que ja ningú recordava el que era. Però el seu pare l’havia arrossegat al penya-segat i l’havia llançat al mar. Allà els peixos es van menjar la seva carn i li van arrencar els ulls. Mentre jeia sota la superfície del mar, el seu esquelet donava voltes i més voltes enmig dels corrents.
Un dia va venir un pescador a pescar, bé, en realitat, abans venien molts pescadors a aquesta badia. Però aquell pescador s’havia allunyat molt del lloc on vivia i no sabia que els pescadors de la zona procuraven no acostar-se per allà, ja que deien que a la cala hi havia fantasmes.
L’ham del pescador es va enfonsar a l’aigua i va quedar enganxat ni més ni menys que als ossos de la caixa toràcica de la Dona Esquelet. El pescador va pensar: “He pescat un de molt gros! Un dels més grossos!” Ja estava calculant mentalment quantes persones podrien alimentar-se amb aquell peix tan gran, quant de temps els duraria i quant de temps ell es podria veure lliure de l’àrdua tasca de caçar. Mentre lluitava amb totes les seves forces amb l’enorme pes que penjava de l’ham, el mar es va convertir en una agitada escuma que feia balancejar i estremir el caiac, ja que la que es trobava a sota estava intentant desenganxar-se. Però, com més s’esforçava, més s’embolicava amb el sedal. Malgrat la seva resistència, va ser inexorablement arrossegada cap amunt, remolcada pels ossos de les seves pròpies costelles.
El caçador, que s’havia girat d’esquena per recollir la xarxa, no va veure com el seu cap calb sorgia d’entre les onades, no va veure les minúscules criatures de corall brillant a les òrbites del seu crani ni els crustacis adherits a les seves velles dents d’ivori. Quan el pescador es va girar de nou amb la xarxa, tot el cos de la dona havia aflorat a la superfície i estava penjant de l’extrem del caiac, enganxat per una de les seves llargues dents frontals.
“Ai!”, va cridar l’home mentre el cor li queia fins als genolls, els seus ulls s’enfonsaven terroritzats a la part posterior del cap i les orelles se li encenien de vermell. “Ai!”, va tornar a cridar, colpejant-la amb el rem per desenganxar-la de la proa i remant com un desesperat rumb a la riba. Com que no s’adonava que la dona estava embolicada en el sedal, es va espantar moltíssim en veure-la de nou, ja que semblava que aquesta s’hagués posat de puntetes sobre l’aigua i l’estigués perseguint. Per molt que zigzaguegés amb el caiac, ella no s’apartava de la seva esquena, el seu alè es propagava sobre la superfície de l’aigua en núvols de vapor i els seus braços s’agitaven com si volguessin agafar-lo i enfonsar-lo a les profunditats.
“Aaaaayy!”, va cridar l’home amb veu queixosa mentre s’acostava a la riba. Va saltar del caiac amb la canya de pescar i va començar a córrer, però el cadàver de la Dona Esquelet, tan blanc com el corall, el va seguir saltant a la seva esquena, encara enganxat en el sedal. L’home va córrer sobre les roques i ella el va seguir. Va córrer sobre la tundra gelada i ella el va seguir. Va córrer sobre la carn posada a assecar i la va fer trossos amb les seves botes de pell de foca.
La dona el seguia per tot arreu i fins i tot havia agafat una mica de peix gelat mentre ell l’arrossegava darrere seu. I ara estava començant a menjar-se’l, ja que feia moltíssim temps que no es portava res a la boca. Al final, l’home va arribar a la seva casa de gel, es va introduir en el túnel i va avançar a quatre grapes cap a l’interior. Sanglotant i panteixant va romandre estirat en la foscor mentre el cor li bategava al pit com un gegantí tambor. Per fi estava fora de perill, sí, fora de perill gràcies als déus, gràcies al Corb, sí, i a la misericordiosa Sedna, estava… fora de perill… per fi.
Però, quan va encendre la seva làmpada d’oli de balena, la va veure allà acotada en un racó sobre el terra de neu de casa seva, amb un taló sobre l’espatlla, un genoll a l’interior de la caixa toràcica i un peu sobre el colze. Més tard l’home no va poder explicar el que va passar, potser la llum de la làmpada va suavitzar les faccions de la dona o, potser, va ser perquè ell era un home solitari. El cas és que es va sentir envaït per una certa compassió i lentament va allargar les seves mans brutes i, parlant amb dolçor com hauria pogut parlar una mare al seu fill, va començar a desenganxar-la del sedal en què estava embolicada.
“Bé, bé.” Primer li va desenredar els dits dels peus i després els turmells. Va seguir treballant fins ben entrada la nit fins que, al final, va cobrir la Dona Esquelet amb unes pells perquè entrés en calor i li va col·locar els ossos en ordre tal com haurien d’haver estat els d’un ésser humà.
Va buscar el seu pedernal a la vora dels seus pantalons de cuir i va utilitzar uns quants cabells seus per encendre una mica més de foc. De tant en tant la mirava mentre untava amb oli la valuosa fusta de la seva canya de pescar i enrotllava el sedal de tripa. I ella, embolicada en les pells, no s’atrevia a dir ni una sola paraula, ja que temia que aquell caçador la tragués d’allà, la llancés a les roques de sota i li trenqués tots els ossos a trossos.
L’home va sentir que li entrava son, es va lliscar sota les pells de dormir i de seguida va començar a somiar. De vegades, quan els éssers humans dormen, se’ls escapa una llàgrima dels ulls. No sabem quina mena de somni la provoca, però sabem que ha de ser un somni trist o nostàlgic. I això va ser el que li va passar a l’home.
La Dona Esquelet va veure la brillantor de la llàgrima sota la resplendor del foc i, de sobte, li va entrar molta set. Es va acostar arrossegant-se a l’home adormit entre un cruixit d’ossos i va acostar la boca a la llàgrima. La solitària llàgrima va ser com un riu i ella va beure, va beure i va beure fins que va aconseguir saciar la seva set de molts anys.
Després, mentre romania estirada al costat de l’home, va introduir la mà a l’interior de l’home adormit i li va treure el cor, el que palpitava tan fort com un tambor. Es va incorporar i va començar a colpejar-lo per ambdós costats: Pom, Pom!…. Pom, Pom!
Mentre el colpejava, es va posar a cantar “Carn, carn, carn! Carn, carn, carn! “. I, com més cantava, tant més se li omplia el cos de carn. Va demanar cantant que li sortís el cabell i uns bons ulls i unes mans rodanxones. Va demanar cantant la fenedura de l’entrecuix, i uns pits prou llargs com per embolicar i donar calor i totes les coses que necessita una dona.
I, quan va acabar, va demanar cantant que desaparegués la roba de l’home adormit i es va lliscar al seu costat al llit, pell contra pell. Va retornar el gran tambor, el cor, al seu cos i així va ser com tots dos es van despertar, abraçats l’un a l’altre, embolicats l’un en l’altre després de passar la nit junts, però ara d’una altra manera, d’una manera bona i perdurable.
La gent que no recorda la raó de la seva mala sort diu que la dona i el pescador se’n van anar i, a partir de llavors, les criatures que ella havia conegut durant la seva vida sota l’aigua, es van encarregar de proporcionar-los sempre l’aliment. La gent diu que és veritat i que això és tot el que se sap
