L’empatx de joguines
L’època nadalenca és una època d’excessos: excés de menjar, excés de regals. Després d’uns dies de desordre i caos, es comencen a pair les joguines noves: ja tenen el seu lloc a casa, sabem com funcionen i ja les podem gaudir.
Vivim en una societat consumista. Els pares ens prenem aquestes dates com una marató de compres intentant encertar amb jocs que siguin didàctics i alhora divertits. El propòsit de cada any és no passar-nos i comprar el just, però sempre s’acaba comprant de més. Segurament s’hi ajunten diversos factors: la culpa de passar menys temps del que voldríem amb ells, la il·lusió d’imaginar les seves cares quan vegin allò que han estat demanant durant tant de temps i el virus del consum compulsiu, per al qual encara no s’ha trobat la vacuna.
És cert que tantes joguines de cop no és el més educatiu; per això és important fer aquestes compres amb seny i responsabilitat.
El racó de joc
Normalment prestem molta atenció al racó d’estudi dels infants; ens preocupa molt més si un infant no estudia que si un infant no juga. Però saber jugar és un art que potencia la concentració, l’atenció, la presa de decisions, la paciència, la perseverança, la creativitat i la imaginació… eines necessàries per després poder aprendre qualsevol matèria acadèmica. Per això, és recomanable organitzar el seu espai de joc, que puguin decidir ells mateixos a què els ve de gust jugar i que puguin veure les joguines i arribar-hi sense haver-les de demanar. També és important triar aquelles joguines que són oportunes per a cada moment del seu desenvolupament perquè no siguin d’aquelles que criden molt l’atenció però que després donen poc de si. Les joguines de tota la vida són sempre un valor segur: algun instrument musical, disfresses, jocs de construcció, joc simbòlic (cuinetes, metges, pàrquings, oficis), manualitats i un bon joc de taula.
La importància de tenir temps lliure per jugar
En general, quan pensem a educar els fills, ens centrem en l’acadèmic. També amb les extraescolars, confonem l’objectiu, que no hauria de ser únicament el que aprenen, sinó que també fos una activitat on l’infant s’ho passés bé. Quan totes les tardes estan ocupades i ja no hi ha temps per jugar, quan l’activitat extraescolar es converteix en una obligació més, on també he d’aconseguir uns resultats, estem deixant poc temps lliure per connectar amb el plaer. Estem educant l’infant perquè utilitzi el temps per aconseguir resultats i no per gaudir-ne.
A molts pares els preocupa que una tarda l’infant no tingui res a fer, o que a l’escola tinguin massa estona de pati. Al final, percebem el temps lliure com una pèrdua de temps.
Com n’és d’útil estirar-se a terra i somiar despert! Avorrir-se i deixar d’avorrir-se trobant un joc nou és pedagògicament necessari per al desenvolupament emocional i l’autonomia personal. Si no sé estar quiet, quan em trobi amb un moment lliure em posaré nerviós, no sabré què fer i intentaré buscar alguna cosa compulsiva amb què omplir aquest buit incòmode.
Per què és educatiu el temps lliure?
El temps lliure serveix per trobar-se amb un mateix, per pensar-se i descobrir què m’agrada i qui soc, descobrir què em ve de gust fer, a què vull jugar, cosa que després derivarà en tenir objectius vitals, il·lusió, motivació i una direcció o un sentit de vida.
També és una manera d’estimular la creativitat i de desenvolupar la imaginació. Quan anava a l’escola, recordo que menjàvem de pressa per aprofitar al màxim les hores de pati; ens muntàvem unes pel·lícules increïbles: érem exploradors, aventurers, metges, famílies de telenovel·la. Allò era fantàstic i, sense saber-ho, era molt més educatiu que totes les hores lectives del dia. D’altra banda, tinc amics que vivien aquelles hores de temps lliure com a soporíferes, però aquest temps lliure a casa el descriuen com igualment avorrit. No recorden anar a llocs per a infants i tenen pocs o gairebé cap record que a casa juguessin amb ells a res. Ensenyar els vostres fills a jugar és tan important com seure amb ells a fer els deures. Hi ha qui diu que el seu fill no s’entreté amb res, però si no ensenyem a jugar, si no hi dediquem un temps i un espai, es quedaran embadalits mirant la televisió, sense desenvolupar la seva capacitat lúdica. Afortunadament, les escoles estan posant èmfasi en la importància del joc: algunes tenen dies de la setmana en què no es pot jugar a futbol al pati i així, sense pilota, els infants poden desenvolupar altres tipus de joc més creatiu. I omplen les aules no només de llibres i quaderns, sinó també de joguines (mercat, camions, pàrquings, cuinetes, jocs de construcció, jocs de taula…) destinades a infants d’educació infantil però també a infants de primària.
Una societat que educa per al triomf
Quina és la conseqüència d’una societat basada en la productivitat i el culte a l’acadèmic? L’excés de joguines es tracta aquesta setmana als mitjans com el gran error educatiu dels pares; en canvi, ni l’excés de deures ni la pressió sobre els infants pel triomf és motiu d’alarma social. Fa temps que vull escriure sobre això, perquè em trobo molts adolescents i joves que arriben a consulta amb una ressaca enorme d’obligacions. Estan empatxats de complir objectius; han estat teledirigits per les activitats extraescolars, els deures, els resultats acadèmics, les competicions.
De vegades, la crisi s’inicia quan han de decidir a què es volen dedicar: alguns, quan ja estan acabant la carrera, i d’altres, a la seva primera feina. De sobte, es bloquegen: han seguit un itinerari i, en arribar al final, quan han de pensar per ells mateixos, comencen els dubtes i la desmotivació. Han esclatat per la pressió rebuda: ser útils, aprofitar el temps, guanyar diners, arribar a ser els millors… Se senten malament perquè no és el que ells volien, ni saben encara què és el que realment volen.
Les primeres reaccions són les compres compulsives, l’addicció als videojocs, l’alimentació compulsiva o un estat d’ànim ansiós-depressiu.
Si el vostre fill us diu “m’avorreixo”, no us amoïneu: és un bon senyal, perquè significa que té espais a la seva vida on està lliure d’obligacions. Després, li haureu d’ensenyar a deixar d’avorrir-se, a espavilar-se per buscar alguna cosa constructiva que el satisfaci i li permeti sortir del bloqueig. Pair la frustració que em produeix l’avorriment sense buscar una conducta de risc compensatòria és clau per portar el procés d’autonomia amb èxit.
Exemples reals
En Carlos, de 29 anys, va arribar a teràpia amb una depressió: no volia anar a treballar, els diumenges eren els pitjors dies, amb migranyes i ansietat… Havia lluitat per un lloc d’executiu, que es traduïa en jornades maratonianes fins a les deu de la nit, i ho compensava “viciant-se” (com ell en deia) a jocs d’ordinador… així durant tres anys. El seu objectiu provenia d’una motivació externa que consistia a aconseguir guanyar molta pasta i la palmadeta a l’esquena dels caps, perquè el consideressin un crack. La seva vida era grisa, no sabia divertir-se i tampoc gaudia de l’obligació perquè la seva feina no responia a una elecció vocacional; per això, la responsabilitat l’ofegava.
L’Ana, de 23 anys, ha acabat la carrera d’enginyeria amb notes brillants, però li falta el projecte final i està estancada… No troba un tema que li resulti atractiu i la motivi… se sent cansada i saturada. Necessita reflexionar, però la pressió de casa i de la universitat, que no conceben que es prengui un temps, la persegueixen, empitjorant el seu estat d’ànim i el seu bloqueig.
En Marc, de 18 anys, durant l’etapa escolar entrenava a l’equip professional de waterpolo; sempre estava ocupat entre els estudis, els entrenaments i els partits. Es considera un “mal” estudiant, però no vol decebre a casa i fa un súper esforç per treure’s el batxillerat; acaba confós i desorientat. Els seus pares decideixen enviar-lo a Irlanda perquè en aquell temps decideixi què estudiar i, mentrestant, aprengui “molt bé” l’anglès. Arriba a casa per Nadal amb 10 quilos de més, agafats en tan sols dos mesos; tot el temps lliure que té el passa menjant i realment no està gaudint de l’experiència.
Aquests són només alguns exemples i cada vegada arriben més casos amb aquest tipus de problemàtica. Als més joves, els acompanyen els seus pares: ells estan inquiets i angoixats perquè els seus fills estan malament, però el que més els preocupa és que s’estanquin, que perdin el temps… que triguin a posar-se bé, i que els altres els avancin en la cursa de la vida…
La recepta
La meva recepta és mostrar tant als pares com als fills que una crisi és una oportunitat per aprendre a parar i veure la vida, sense córrer la cursa, des de la graderia. No cal posar-se dates ni amoïnar-se per encara no poder decidir-se. Si permetem donar aquest espai, la teràpia tractarà de trobar l’infant perdut que hi ha al seu interior per poder aprendre a gaudir de la vida. Jugar, viatjar, mirar una posta de sol, conèixer persones noves o reconèixer les persones que ja són a les nostres vides, somiar amb els ulls oberts i també saber gaudir d’estar quiet. Des del plaer podeu trobar allò que realment us agradi; aleshores, la responsabilitat no pesa tant, perquè gaudiu del que feu. No és fàcil fer-me entendre: ells porten molts anys amb el xip posat i, al principi, em miren com si fos una il·luminada celebrant que han sortit als boxes i perdran la cursa. Però a poc a poc van entenent que estar aturat és saludable i necessari per recarregar les bateries. Tinc un pacient que, quan em pregunta quins deures li poso, li mano avorrir-se dues hores al dia. Ell insisteix perquè continua buscant un GPS, una pauta externa per millorar, però el seu tractament consisteix a quedar-se quiet i a trobar la seva pròpia pauta que el guiï interiorment.
El millor regal
El millor regal de Reis per als infants? Jugar amb ells. Si ensenyeu a gaudir del joc, ensenyeu el plaer de trobar-se amb un mateix per descobrir qui sou i saber cap a on voleu anar.
És en el joc i només en el joc que l’infant o l’adult, com a individus, són capaços de ser creatius i d’utilitzar el total de la seva personalitat; i només en ser creatiu, l’individu es descobreix a si mateix. Donald Woods Winnicott.
