Una amiga em confessava en to avergonyit que s’havia sentit mala mare, «sóc un monstre», em va dir. Per a mi, és una mare admirable, que es passa les tardes amb els seus cadells i no s’ofega, que mai no perd la paciència, que juga, els escolta, els mima… però em deia que estava cansada, que havia arribat al límit, que no podia quan desobeïen, quan tiraven les joguines per terra, quan feien algun rebequeria. Un dia, un tsunami devastador es va apoderar d’ella quan els seus nens no volien sortir de casa i es feia tard, aleshores va esclatar! Va començar a cridar-los, a donar portades i amenaçar-los amb mil càstigs que no compliria però que en aquell moment de fúria incontrolada creia que no eren suficients, i cridava més i més… Els seus nens van agafar les carteres i hi va haver un llarg silenci fins arribar a la porta de l’escola, quan va tornar a casa, va trencar a plorar. Ella m’ho explicava horroritzada i jo no parava de riure imaginant la meva amiga, la bona mare, traient el seu monstre, aleshores, em va mirar perplexa insistint-me que jo no l’entenia, perquè se sentia la pitjor de les mares.
Li vaig explicar que en les meves xerrades per a pares després de néixer els meus fills, el meu discurs anava dirigit principalment a treballar la culpa i a contenir la frustració quan se’ns acaba la paciència i els tractem malament sense voler. En una d’aquestes sessions, vaig insistir tant en aquesta idea, que al final els pares assistents van reconèixer haver perdut els nervis i haver-se equivocat moltes vegades. No vaig tractar de minimitzar-ho però sí de normalitzar la idea que som humans, no màquines i que reconèixer els nostres errors en la criança dels nostres fills, és el camí per millorar la nostra funció com a pares.
Les mares tenim doble personalitat, com el Doctor Jekyll i Mr. Hyde. D’una banda hi ha la bona mare, que en general és la que sempre somriu, disponible, pacient, amorosa, generosa, entregada a la vida dels fills, que els gaudeix al màxim. L’altra meitat, és la mare monstre, la que se sent esgotada, aclaparada, cansada, que perd els nervis i que no té temps per a res, ni forces per jugar… i fins i tot crida i sembla una desequilibrada. Normalment, hi ha una lluita interior entre les dues mares, tenim ratxes i ciclem. El problema és quan neguem el nostre costat monstre, ens sentim malament perquè no arribem a l’ideal de mare que volem ser, ens frustrem i ens culpem enormement.
Fa uns anys, vaig estar en un país africà i vaig visitar un poblat indígena, anàvem passejant quan vaig observar que a cada porta de cada cabana, hi havia una mamà a terra amb el seu nadó agafat del pit i l’àvia que l’acompanyava asseguda al costat. Alguna tenia més dones assegudes al voltant… vigilant algun altre nadó més gran que corria a prop. Quina sort que tenen aquestes mares! vaig pensar. Jo ja tenia dos nens petits, per això, aquella imatge va ser impactant per a mi, perquè la meva experiència amb ells era i continuava sent molt diferent. Mentre elles estaven acompanyades, sostingudes per la seva tribu familiar, nosaltres hem d’anar a la compra, portar els nens a l’escola, treballar. Allà, en canvi, almenys en aquesta primera etapa, la dona és respectada i cuidada enormement. Les altres dones de la família, l’ajuden perquè ella pugui estar exclusivament dedicada a cuidar del seu nadó.
En la generació anterior, la de les nostres mares, les coses eren diferents, moltes vivien amb les àvies i la immensa majoria no treballava, la nostra en canvi, és una generació de superwoman. El temps de contenció dura els dies de l’hospital i després en arribar a casa i per a la resta de la criança, estar soles. No és que ells no ajudin, però també treballen fora de casa, afortunadament també van al parc, al pediatre, canvien bolquers… no obstant això, les dones segueixen nodrint emocionalment la família i portant el pes de la casa i dels fills. Normalment al mes de tenir el nadó, els que et van venir a veure s’han oblidat de tu i si et truquen et pregunten només per la criatura. Per això, jo intento anar a veure les amigues en aquest moment, que és normalment quan ens dóna la baixada, i és clar, vist el panorama, no és casualitat. La depressió postpart és com una alienació que ningú no vol tenir, ni reconèixer… algunes dones es queixen de per què ningú, ni tan sols les amigues, els van avisar del dur que era tenir un fill i de què només ens expliquin la part bona. Compartir la teva vivència com a mare i explicar les teves baixades pot ser molt reparador per a aquelles mares que ho estan passant malament i es creuen que això només els està passant a elles. Un amic del meu marit que havia tingut bessons recentment, penjava fotos meravelloses a les xarxes socials, així que li vaig comentar el bé que semblaven portar-ho, ell amb la seva visió pràctica de la vida, em va dir: «no t’ho creguis, el meu amic em conta que tenen dies de tot, el que passa és que a Instagram només pengen el bonic». És clar, al final ens creiem que les altres mares estan sempre felices, estan permanentment enamorades dels seus rebenys i mai no tenen dies dolents, així que penses que només existeix un monstre, i aquest monstre ets tu.
A diferència dels països del nord d’Europa, aquí als quatre mesos de néixer el nadó, la majoria ja combina la maternitat amb la vida professional. Això en realitat, és una salvajada però nosaltres ens hem adaptat tant al sistema, que ni ens queixem, ho donem per vàlid i a més a més diem «em feia pena separar-me del nadó però necessitava recuperar una mica una parcel·la de la meva vida». Tornar a voler tenir les nostres rutines, és molt comprensible, el fort és que recuperar el nostre espai, hauria de ser una cosa que decidíssim nosaltres de forma progressiva a mesura que anem gestionant la nostra nova vida i no una cosa que vingui imposada per polítiques patriarcals. A tot això, les mares pretenem portar-ho bé, encaixar-ho i a més ser modèliques en totes les facetes. Moltes ho aconsegueixen, encara que s’hi deixin la pell i paguin molts peatges pel camí, sense ser-ne conscients.
Quan tens una conversa amb una altra mamà, poden haver-hi dos diàlegs, «el tot genial» que és molt avorrit i el discurs autèntic. Així que quan em trobo amb algú, començo a explicar qualsevol contratemps de la setmana, això és fàcil, perquè sempre n’hi ha algun. Aleshores la conversa dóna un gir inesperat, en dialogar des del meu monstre puc també accedir al monstre de l’altra mare. La conversa s’omple de complicitat, és molt més realista, i en acomiadar-me, m’adono del molt que necessitàvem explicar-nos, de la ferida enorme que tenim, del dur que és aquesta societat que ens envia un missatge que les mares són perfectes i ens ho creiem perquè arribem al punt d’ocultar la nostra vulnerabilitat.
És tan important acceptar que som humanes, que tenim límits i reconèixer el nostre costat monstre, de vegades és difícil mirar-se al mirall, però el principi per tornar a equilibrar-se, per viure la maternitat de forma plena i conscient comença per reconèixer que de vegades arribem tard a buscar-los, que mengen més sucre del que haurien, que els deixes el mòbil per descansar cinc minuts, que veuen la tele més temps del desitjable, que celebres que s’hagin adormit ràpid… l’únic camí per sanar les nostres ferides comença en la sinceritat amb nosaltres mateixes.
Tampoc no hem de negar que ells ens necessiten, i dir-nos que està de més acompanyar-los amb un conte per adormir-se, que el pit i el biberó són la mateixa cosa, que no els agrada el parc, que prefereixen jugar amb els amics que amb nosaltres… de vegades quan ens sentim incapaços de donar-los, ens autoenganyem. Sempre és millor dir faig el que puc, el que la logística em permet, el que la meva vida professional em deixa, faig fins que se m’esgoten les bateries i reconèixer on no arribem. Perquè aquesta societat no està preparada per donar-los sempre un temps de qualitat i en conseqüència els pares tampoc. Si visquéssim en una illa, sense rellotges, ni hipoteques que pagar, sense presses per arribar a la feina, envoltats de família i amics i platja tot el dia, potser seríem millors pares, però aquí tal com està el pati ja fem malabars. Per això totes tenim drets, dret a prendre’ns una tarda per a nosaltres, a fantasiejar i per fi escapar-te un cap de setmana amb amigues… I ningú no és criticable, ni la que escull no donar el pit, ni la que aplica el mètode Estivill, ni la que treballa molt, ni la que porta el nen als quatre mesos a la guarderia, perquè no podem ser perfectes i cadascuna té la seva circumstància i el seu topall. Hem de baixar expectatives, i no intentar arribar a tot, perquè si ens passem de voltes, la mare monstre es menja la bona mare i aleshores ens desbordem que és just el que volem evitar. Per tot això, també és important, buscar aquests espais de parella, d’amics, de riures, de fer esport, de realització professional, de solitud… almenys de tant en tant perquè necessites separar-te de la criança, per poder agafar aire i tornar a apropar-te a ells amb energies renovades.
Menys mal que els nostres fills, són els jutges dels nostres actes i al final són molt més benèvols que la nostra jutgessa interior. El conflicte és necessari, si ens hem passat pots demanar-los perdó i ells aprendran a equivocar-se. Sempre el que els dones és molt més del que et creus, ells si coneixen els teus defectes, aprendran a empatitzar i a posar-se al teu lloc. Seguiran demanant afecte les vint-i-quatre hores del dia, perquè és el que per naturalesa els toca, i tu, pel teu costat, no arribaràs a cobrir d’amor tota la seva jornada, però podran aprendre a ser vulnerables en conèixer la teva vulnerabilitat.
La meva amiga, la «bona mare», és ara molt millor mare des que va abraçar el seu costat monstre. Quan va comprendre que malgrat equivocar-se… fa el que pot per superar-se cada dia, al final, va fer un primer pas del camí cap a una maternitat més conscient i sana.
Aquest post el dedico a totes les mares i pares que lluiten per educar els seus fills i donar-los el millor, encara que de vegades no arribin a tot, encara que de vegades també s’equivoquin!
