La pèrdua
Després d’una pèrdua podem morir i quedar-nos quiets per sempre, o tornar a néixer i començar una nova vida. Quan parlem de pèrdua, parlem d’alguna cosa que mor: des de perdre un ésser estimat, separar-se d’una parella, fins a perdre una cama o la vista, perdre la possibilitat de caminar, patir un avortament, deixar el nostre país, ser acomiadat del nostre lloc de feina, canviar d’escola, vendre la nostra estimada casa… És una cosa que era important a les nostres vides però que s’acaba, deixant un buit molt gran.
Una pacient es va lesionar el genoll; ella volia ser ballarina i va lluitar-hi, ballava amb moltíssim dolor fins que el seu cos li va dir prou. Des d’aleshores, no poder ballar és com acaba totes les seves frases; res no la motiva, ni la feina, ni la seva parella… i sempre la culpa de tot la té el seu genoll, que no la va deixar complir el seu somni. Han passat vint anys i continua trista, però acaba d’arribar a teràpia: vol canviar i trobar un motor a la seva vida.
Quan alguna cosa mor, neix una altra etapa; hem de transformar aquesta mort en alguna cosa nova, per molt que allò que deixem enrere sigui dolorós i costi desapegar-se’n. Reinventar-nos en algú nou no és fàcil, però és l’únic camí per sobreviure.
El cicle de la vida: la metamorfosi
Un ésser viu neix, creix, mor i torna a néixer com un nou ésser; de la putrefacció en ve la substància fèrtil que és la base de la nova vida: és un cicle sense fi. Els cucs es converteixen en papallones, però tot el procés és lent, i han de romandre quiets i dins del seu capoll fins que estiguin preparats per canviar. Per això, entre la mort d’allò que s’acaba i la vida d’allò que comença, hi ha un trànsit, un temps d’espera, d’incertesa i de reflexió. De vegades és un temps que sembla buit, perdut, caòtic, infructuós… però és un temps de gestació d’un nou ésser i és necessari. És un temps en què es troba la intersecció entre el passat i el futur… una part de nosaltres continua mirant enrere, enyorant allò perdut, i l’altra part mira cap al futur amb valentia, amb ganes de canvi, però amb incertesa i por; per això ens quedem quiets.
Hi ha persones que no volen aturar-se, que pateixen una pèrdua i de seguida ja es posen amb una altra cosa. De vegades, no volem acceptar la nostra desorientació; ens espanta sentir-nos perduts i el caos. Però és un estat d’ànim normal, per això respectar aquestes emocions i no tapar-les és necessari per assimilar el que s’ha viscut i poder passar pàgina. Allò que es diu que un clau en treu un altre, per exemple, després d’una ruptura sentimental, no és gaire recomanable: qui va massa de pressa i enllaça amb una altra relació sense gairebé aturar-se, sovint s’estavella. Com diu el psiquiatre Boris Cirulnik, “un ferit no pot tornar a la vida de manera immediata”.
La paradoxa de la vida i la mort
El drama existencial ha estat un tema tractat en totes les disciplines, des de l’art, la literatura, la filosofia, l’astronomia, la psicologia… al llarg de tots els segles de la humanitat. Irvin Yalom, psicòleg famós pels seus llibres sobre psicoteràpia, explica com en tot procés terapèutic, normalment al final, quan la persona comença a estar bé, apareix la por que s’acabi el benestar, a perdre allò bo que acabo de consolidar. És un dels temes recurrents que sorgeix en un procés terapèutic: la por de patir i de la mort. Qui ha fet teràpia o ha experimentat una pèrdua o un gran canvi a la seva vida, entén el procés de transformació i accepta la paradoxa de la vida i la mort.
La setmana passada, a la televisió, vaig veure per casualitat “El laberinto”, una pel·lícula molt recomanable, sobre uns pares que perden el seu fill de quatre anys. No era una pel·lícula dura, tot i que la temàtica tracti una pèrdua tan gran. El director transmet el missatge que la vida ha de continuar d’una altra manera i els seus personatges, després d’un període de desorientació i confusió, aconsegueixen continuar caminant, encara sense saber gaire bé què els depara el futur, però aconsegueixen mirar cap a l’infinit.
“El naixement és la mort de la vida que coneixíem; la mort és el naixement de la vida que encara no hem viscut” M. Woodman. Aquesta ambivalència forma part de la vida, i l’hem d’entendre per poder viure en harmonia. Les persones que es queden tetraplègiques senten com una part de la seva vida ha mort, però B. Cirulnik, que les tracta, explica que si en la seva mirada brilla l’amor per la vida, se’ls aguditza el plaer de viure allò que encara continua sent possible. Fan esport encara que abans no fossin esportistes, fan amics més fàcilment, treballen més…
Aquesta setmana una pacient plorava a la sessió perquè el seu exmarit estava iniciant una relació amb una altra dona. Feia un any que ella havia decidit deixar-lo, però fins aleshores continuaven sent els mateixos i la relació seguia estancada, gairebé morta, com en els seus vint anys de matrimoni. El canvi va succeir només fa uns dies, quan l’home passiu i depressiu que ella coneixia va donar pas a un home il·lusionat per una altra dona. Vam detectar durant la sessió que la seva tristesa venia de la por de pensar que ara sí que el perdia per sempre. El que li faltava entendre era que després d’una mort no ve més mort, sinó l’oportunitat de construir un nou vincle. Per això, durant la teràpia, treballem la idea de veure l’ampolla mig plena: per fi aquella relació de vint anys de dolor i estancament tenia els dies comptats. Vam traçar un objectiu, que era intentar buscar una relació diferent amb el seu ex; ara sí que podrien ser amics, col·legues, còmplices. El canvi en la parella només és possible quan tots dos membres aconsegueixen tancar bé, amb tots els cadenats i per sempre, allò que van ser, i donen pas a allò que seran.
Digerir el dolor
L’única mort que acaba en mort és quan no transformem el dolor, quan ens quedem fixats en el passat, quan continuem caminant físicament però la nostra ànima i la nostra psique no viuen el present ni projecten el futur: ploren eternament allò perdut.
No es tracta de frivolitzar el dolor. Robert Neimeyer, psicòleg reconegut internacionalment com a expert en el procés de dol, explica que una pèrdua no se supera del tot mai. El dolor ens acompanya al llarg de la vida, ve i va, és intermitent; de vegades es nota com si la pèrdua hagués estat ahir encara que hagin passat mil anys; en altres èpoques és suportable, però el que cal saber és aprendre a viure-hi.
Moltes vegades, el dolor ens confon: ens preguntem com pot ser que trobi a faltar el lloc de feina on em sentia tan malament, o com pot ser que enyori la meva parella quan ja no la suportava, o aquell amic tòxic que et vas treure de sobre i avui, recordant una nit de copes, el trobes a faltar. Però és que el final d’una etapa no és fulminant: és com capes de ceba; hi ha molts dols dins d’una sola mort: la mort d’allò que eres, la mort de les teves expectatives, dels teus somnis, de la innocència, dels teus projectes de futur, d’allò que creies que significava l’amistat o l’amor, de l’altre, de la seva companyia… Un pacient em va comentar que li preocupava la contradicció que sentia quan, d’una banda, estimava amb bogeria la seva dona i sentia il·lusió pels seus projectes de futur junts; tanmateix, continuava recordant la seva relació anterior, tot i que ja feia tres anys que estaven separats. Casualment, després de la nostra sessió, la seva ex li va enviar una foto del gos que havien comprat junts; li va explicar que aquell mateix dia el sacrificaria perquè era gran i estava malalt, i el va avisar perquè va creure que era just compartir-ho amb ell. El meu pacient va plorar tota la tarda, però va entendre que era una part més del tancament de la història, i es va permetre estimar-la: plorava pel que mai no serien, sense sentir-se culpable, sense sentir que, de vegades, trobar a faltar el passat no vol dir que desitgis tornar-hi, i que continuar estimant les persones que vas deixar enrere no vol dir que estimis menys les persones que finalment has escollit per compartir la teva vida.
El sentit de la vida
Per molt que de vegades allò dolent sigui el pitjor que ens pot passar, moltes vegades, a posteriori, sentim que aquella experiència va ser necessària per ser la persona en què ara ens hem convertit. De vegades, aquella porta que tanquem ens dona la possibilitat d’obrir-ne d’altres, diferents però també amb sorpreses agradables. Al final, els canvis sorgeixen de petites o grans incomoditats, però són precisament aquestes incomoditats les que ens mouen i ens porten a créixer. Després d’una mort, es pot tornar a la vida, tot i que la pèrdua ens hagi destrossat per dins, i després siguem persones diferents.
El secret quan una ànima està ferida és transformar-la en bellesa, en poesia, en solidaritat; transformar-se a través de l’amor per la vida. Trobar un motiu per viure o algú per qui viure. Hölderlin deia que la poesia era l’hospital de les ànimes ferides. Si aconseguim transformar la nostra ferida en alguna cosa constructiva, potser trobem un tresor: el sentit de la nostra vida.
“ És estranya la manera com les coses adquireixen sentit quan s’acaben… és aleshores quan comença la història” J. L. Godard. Éloge de l’amour, Film Remiscence, 2001.
