Tot era tan bonic al principi! Algú poderós s’havia fixat en vós, i us portava en una safata, us cuidava i protegia… no enteneu què us ha passat, i us pregunteu una vegada i una altra per què el vostre príncep blau s’ha convertit en granota. Era el més guapo, el més popular, el cap de qui totes comentàveu com era d’atractiu i la llàstima que estigués feliçment casat, el professor que us animava quan volíeu abandonar la carrera, aquell senyor tan elegant i encantador que us donava les gràcies quan li servíeu el cafè… I ara us sentiu tancada en una gàbia d’or. Una gàbia perquè no teniu llibertat, no podeu pensar per vós mateixa, i d’or perquè aparentment tot és meravellós i funcioneu com una parella modèlica. A poc a poc, començueu a despertar-vos de la vostra fantasia, cada dia que passa us falta més l’aire i, si continueu així, sabeu que moriu en vida; el problema és que no sabeu com escapar.
Tot va començar quan ell us confessa que no ha tingut sort en l’amor, que en realitat mai l’han estimat, que els seus amics li han fallat, que la seva dona li fa la vida impossible, o que va tenir una infància dura i sense afecte. Us emocioneu, sabeu que el podeu fer feliç, que amb vós ha trobat la sabata que li va al peu perquè el cuidareu i el tractareu com a un rei. Us sentiu atreta pel seu magnetisme, el seu èxit, el seu carisma, la seva vulnerabilitat, afalagada per la confiança que ha dipositat en vós explicant-vos la seva intimitat, us enamoreu de la pel·lícula que us ven, del fet que sou única, especial, la millor! Sembla mentida que aquesta història us estigui passant a vós i no a una altra, és com si fóssiu la protagonista d’una comèdia romàntica, una barreja entre Pretty Woman, la Sireneta i Dirty Dancing.
Quan ja sou seva, les coses comencen a canviar… A poc a poc, descobriu una persona rancorosa, envejosa, recelosa, insegura. La relació és el seu refugi on es llepa les ferides de l’exterior, el seu discurs és que els altres són una amenaça i vós sou l’única que el comprèn, però en realitat és perquè no us atreviu a dir-li el que realment penseu. Un dia arribeu a casa emocionada dient-li que heu trobat la feina de la vostra vida, encara que això significarà sacrificar temps junts, o heu trobat un curs que millorarà el vostre perfil professional, o simplement li dieu que teniu un sopar amb les amigues de l’escola i que us fa tanta il·lusió retrobar-vos amb elles. Però llavors, de sobte, el vostre home encantador es converteix en un ogre despietat i cruel. Us humilia i denigra, parla per vós dient-vos que tot això no ho necessiteu, que és dolent, es mostra aspre, sever, i reaci al fet que us prengueu aquesta llibertat sense haver-li consultat. Us ven la pel·lícula que sou un de sol i que totes les decisions s’han de considerar junts; a més, si ell us ho dóna tot, intenta convèncer-vos que res no us satisfarà tant com la seva companyia, que us avorrireu i us decebreu. Al final decidiu que és millor quedar-se a casa, i no veure-li les orelles al llop mantenint una harmonia tan falsa que us vénen ganes de vomitar.
Us creieu que la gent del vostre voltant pensa que la vostra vida és perfecta, encara que quan trenqueu, molts us acaben confessant que no entenien com podíeu aguantar tot allò. Quan us imagineu deixant-lo, feu un pas enrere. No voleu disgustar la vostra família, ni els vostres amics, però sobretot no voleu fer-li mal a ell. Com tindreu el cor de trencar un amor tan fort, únic i especial? La culpa us mataria, així que preferiu deixar-ho tot tal com està. Us autoconvenceu que no sempre tot és tan dolent i que de vegades teniu bons moments. Penseu que potser algun dia canviarà, quan maduri, quan solucioni els seus problemes familiars, quan trobi una bona feina… però els anys passen i vós continueu allà, infeliç i tancada.
Un dia, us armeu de valor intentant expressar les vostres necessitats no cobertes, intenteu plantejar-li demanar ajuda externa… la seva resposta és negativa; en realitat, ell no hi veu problemes en la relació, vós teniu tots els deures i ell tots els drets, així que s’enfada i tanca el tema amb un sopar romàntic que per a vós és un tanatori.
Cada vegada que us fereix, que us treu la llibertat, vós inconscientment el castigueu sense sexe, sempre us fa mal el cap i esteu cansada, però si s’enfada, acabeu accedint sentint de tot menys plaer; fins i tot a vegades se us han escapat les llàgrimes, sobretot quan noteu que ell ni s’adona que no esteu fent l’amor perquè en realitat esteu lluny, absent i perduda.
Us pregunteu si us està maltractant, si s’assembla als homes del telenotícies que assassinen les seves dones i us enorgulliu d’ell, dient-vos que és diferent perquè mai us posaria la mà a sobre. I us sentiu afortunada, passant per alt que, encara que no us pega, us menysprea, us ignora, us mana, us crida, us humilia, us controla, us reclama atenció constant, us tracta com una esclava, mai us agraeix res del que feu, encara que visqueu per ell i la vostra vida sigui la seva vida. El seu cercle és molt més important que el vostre: els seus amics, la seva família, el seu esport; el seu temps és sagrat, el vostre no val res… i per usar-lo li heu de demanar permís. Sense adonar-vos-en deixeu de veure les vostres amigues, la relació amb la vostra mare es refreda perquè ell es posava gelós i és millor no fer-lo enfadar. A poc a poc deixeu de banda la vostra vida anterior, us distancieu del vostre entorn, deixeu de ser vós mateixa per convertir-vos en un apèndix d’ell. De sobte, sou la seva secretària, la seva mànager, la seva infermera, la seva consellera, la seva mare, la seva psicòloga, la seva gueixa, depèn del que necessiti en cada moment, perquè no importa qui sou, importa el que li oferiu.
De fet, heu perdut molt de contacte amb els vostres amics, i creieu que ara, si us separéssiu, us trobaríeu molt sola i sense forces. No feu res que no sigui junts; el que feu sola és un complement, però el centre de la vostra vida és ell. Hi ha una part de vós que idealitza el vostre vincle: ningú té tanta compenetració com vosaltres, ningú té una parella que li truqui tantes vegades al dia i que li deixi tants WhatsApps amb missatges amorosos i romàntics. Encara que al final, moltes vegades us canseu de les trucadetes sense sentit i us sentiu controlada i asfixiada de tanta dolçor.
Però sempre arriba un moment de clic, un moment de lucidesa, i començueu a plantejar-vos que potser la felicitat és fora de la gàbia d’or, encara que estigueu sola, encara que visqueu amb menys comoditats, encara que a priori cregueu que no us en sortireu per vós mateixa. Sabeu que és ara o mai i que és la vostra oportunitat per escapar. El clic apareix, potser en el moment que trobeu un grup d’amigues i veieu que vós no podeu sortir amb elles per estar amb la vostra parella. Llavors us adoneu que les seves cares no són d’enveja sinó de rebuig cap a la vostra manera de portar la relació i sentiu per primera vegada que el que teniu no és sa. Un altre clic us pot ocórrer quan noteu que el vostre amant-cap està flirtejant amb una altra companya de feina. O el clic apareix quan un altre home us tracta diferent, us considera, us valora… o veieu la vostra amiga amb el seu marit, que són un equip, que discuteixen les coses, perquè és una relació amb dues veus. Un altre clàssic clic és quan us dóna l’anell i començueu a projectar el vostre futur amb el vostre príncep a llarg termini i només de pensar-ho us sentiu trista i espantada. I el clic més revelador, quan apareix el tercer en discòrdia: els fills. I sorprenentment, encara que siguin sang de la seva sang, es mostra gelós, demana la vostra atenció constant i no és afectuós amb ells, ja que els percep com un obstacle entre vosaltres.
Les dones poden aguantar molt, i això és part del problema, que no defensen el seu espai, les seves necessitats i els seus drets, però quan s’arriba a un massa, la gota que vessa el got, la part sana desperta la part disfuncional, i la dona comença a maquinar la fugida. Al final, recuperar la pròpia veu, l’autoestima, tornar a creure en una mateixa… no és fàcil, però sortir de la gàbia és el primer pas per tornar a conquerir la vostra llibertat.
Aquest article està inspirat en històries reals de pacients que he pogut acompanyar en el seu viatge de fugida i el dedico a totes elles, a les valentes, que un dia van ser sinceres amb elles mateixes, van aconseguir demanar ajuda i recompondre les seves vides.
Els ocells nascuts en gàbia creuen que volar és una malaltia. Alejandro Jodorowsky.
