El paradigma de la sexualitat
El sexe penecentrat és el virus sexual més estès a la nostra societat. El nostre paradigma sexual està orientat a allò genital: associem la sexualitat a la penetració. Els adolescents i les persones grans solen tenir una sexualitat més global, on hi intervé tot el cos, ja que el coit és secundari i les carícies, els petons i els frecs tenen molt més protagonisme. En canvi, durant l’edat adulta la sexualitat se centra en l’erecció, l’ejaculació i l’orgasme. Això genera, en la dona però també en l’home, un sens fi de frustracions, disfuncions sexuals i baixa autoestima.
Anorgàsmia i tipus d’orgasme
Perquè una dona arribi a l’orgasme amb la penetració, cal que hi intervingui el clítoris. Tanmateix, moltes dones encara avui se senten enormement frustrades si no arriben al clímax mitjançant el coit. Hi ha una enorme mitificació al respecte que crea molta confusió. A més de descobrir l’inconscient, Freud va definir en la dona dos tipus d’orgasmes: el vaginal, que feia referència al de la dona madura, i el clitorià, que considerava que corresponia a la dona infantil. Encara avui existeix aquesta classificació que, tot i que s’ha invalidat científicament, s’ha enquistat a la nostra societat com una creença. El cert és que només existeix un tipus d’orgasme en la dona, que s’aconsegueix a través de l’estimulació directa o indirecta del clítoris. Per tant, si la dona arriba a l’orgasme practicant el coit, és per la prolongació del plaer produït a l’àrea clitoriana, que s’estén a altres zones erògenes com la vagina. Així doncs, l’orgasme vaginal no existeix com a tal. La sensació de plaer sempre és percebuda pel clítoris, que s’expandeix quan s’activa l’excitació. A més, la dimensió eròtica és clau per arribar a l’orgasme: no és el mateix menjar que assaborir, ni és el mateix acariciar que tocar, ni tampoc és el mateix sentir que escoltar; per això, l’estimulació ha de ser conscient per part de qui exerceix el rol actiu, però també de qui es troba en el rol passiu. Moltes dones acudeixen a consulta dient que pateixen anorgàsmia, però en realitat estan perfectament sanes: el que els costa és arribar a l’orgasme perquè no hi ha uns nivells d’excitació suficients. Un estudi dut a terme per Adena Galinsky, de la Universitat de Chicago, determina que una dona no pateix disfunció orgàsmica només perquè no pugui assolir aquest estat amb facilitat. Així, l’estudi conclou que la suposada deficiència sexual, en gairebé tots els casos, es deu a una estimulació integral pobra; és a dir, que en la majoria de relacions sexuals amb la parella es concentren en la zona genital, en el tradicional però potencialment monòton joc de fricció entre el penis i la vagina.
La manca de desig
Una altra de les disfuncions sexuals més comunes que pateixen les dones és la manca de desig, però moltes vegades t’adones que aquest desinterès de la dona es deu al fet que la sexualitat es viu de manera masculina. Qui no ha tingut la conversa amb amigues sobre quina és la seva freqüència sexual? I, en canvi, que poques vegades es pregunta per la qualitat. El que em sorprèn és que aquesta pregunta ja és un clàssic entre dones quan parlen de sexe; per què copiem aquest comportament competitiu masculí, si només és una dada numèrica que no revela res? Al final, el nombre de vegades que practiques sexe s’ha convertit en el baròmetre per avaluar socialment la qualitat d’una relació. Però, en realitat, el desig és quelcom cíclic que respon a molts factors: hormonals, emocionals, relacionals… El que està clar, i l’experiència a través del treball terapèutic m’ho constata, és que quan una parella desplaça l’atenció de la penetració, la sexualitat adquireix una nova dimensió i la relació de parella millora en tots els sentits. El llenguatge sexual més femení s’omple d’erotisme; es basa en una relació centrada en la comunicació a través de l’afecte, el joc, la seducció… sense presses i sense buscar l’orgasme com a objectiu prioritari de la trobada.
Una pacient se sentia acomplejada, ja que les seves amigues presumien d’una vida sexual envejable i ella, en canvi, deia que quan arribava al llit l’únic que desitjava era dormir després d’un dia esgotador de casa, nens i feina. «És que les dones ens comportem sexualment com els homes», li vaig dir; ella es va quedar pensativa. Potser si també anomenéssim sexe el romanticisme, les converses íntimes, els petons, les carícies, les subtileses… Amb això no pretenc confondre: no és que a les dones no els agradi la penetració; el que passa és que una relació centrada sempre en la mateixa pràctica (erecció, penetració, orgasme) acaba resultant avorrida, poc creativa i menys estimulant per a ella.
Sortir de l’armari
El problema de tot això és que també la dona experta en sexualitat —ginecòlogues, sexòlogues, psicòlogues, fisioterapeutes…— parteix d’una visió masculina a l’hora d’entendre el sexe. Els estudis sobre sexualitat al llarg de la història moderna se centren en la resposta sexual masculina. La resposta sexual femenina té molts menys estudis i publicacions. Com a conseqüència d’aquesta desinformació, les dones hem buscat, i si no, hem fingit, que el que els agrada a ells és el que ens agrada a nosaltres. Però hauria arribat el moment que la dona sortís de l’armari i digués que el clítoris és el seu òrgan sexual preferit; que no necessita tenir relacions coitals cada dia, tot i que no li importaria practicar sexe cada dia si amb això ens referim a un acostament íntim amb l’altre; que tampoc el penis gran és la seva fantasia preferida; que en parir no ens desespera la quarantena perquè estem impacients per tornar a tenir sexe; ni que el sexe sense penetració ens sembli incomplet. Tanmateix, encara diem tot això en veu baixa. Sota la façana, les dones estan angoixades, frustrades, espantades i acomplejades perquè senten que no compleixen els paràmetres del que es considera normal en sexualitat.
Alguns exemples
Després d’uns anys d’arribar-li la menopausa, una dona i les seves amigues es queixaven de la manca d’interès pel sexe. Totes se sentien preocupades per la disminució de la seva libido, així que, mig en broma, mig seriosament, van contractar un tupper sex, amb la finalitat de trobar un producte que trenqués el gel i aconseguís reactivar la seva vida sexual. Després de la sessió, cadascuna es va comprar un vibrador. L’experiència va ser molt divertida; de fet, aquella mateixa setmana moltes van comentar que havien tingut relacions amb les seves parelles. Però la veritable raó que va provocar el desig va ser connectar amb la sexualitat, tenir-la present, fer broma amb les amigues… el vibrador va ser el de menys, i la majoria van confessar que ara està mort de fàstic a la tauleta de nit. Per què, si una dona amb sequedat vaginal que té problemes amb la penetració i perd el desig, es compra un penis de silicona per recuperar-lo? I la venedora que les assessora: em sorprèn que els recomani aquest objecte, en lloc d’altres joguines que podrien estimular la imaginació, propiciar les fantasies i el joc. Aquest seria un exemple de com la cultura és fal·locentrada. Elles ja tenien un penis que de vegades els sobrava, perquè a sobre els incitessin a comprar-se’n un altre!
Una amiga anava a sessions de sòl pelvià després del part del seu primer fill. La fisioterapeuta que l’atenia li preguntava com estaven resultant les primeres relacions sexuals després del part; ella no va saber què contestar, perquè en realitat no tenia relacions amb el seu marit des que el nadó havia nascut. Vivim en una societat tan masculinitzada que els tempos del desig i de la freqüència sexual es basen en la necessitat fisiològica d’un home. És que ningú sap que a una dona que acaba de parir li interessa el seu nadó i que, hormonalment, el seu cos només està segregant hormones per centrar-se en la criança? Quan ho vaig comentar a la meva amiga es va quedar tranquil·la i em va confessar que, en sortir de la fisio, s’havia sentit enormement frustrada i preocupada, creient que era un bitxo raro. Aquella conversa li havia deixat l’autoestima per terra: no només estava esgotada pel canvi de vida que comporta el naixement del primer fill, sinó que ara se n’anava a casa amb un problema més; estava trigant massa a recuperar el seu desig i potser ja no el recuperaria mai.
L’home: una víctima més
L’home també pateix amb el sexe genitalitzat… molts, després d’una operació de pròstata, se senten virilment castrats. Alguns arriben fins i tot a perdre l’interès pel sexe; perden el desig per por d’afrontar la relació sexual sense la seva arma en condicions. Quan arriben a consulta, perceps com les seves parelles intenten tranquil·litzar-los explicant-los que el penis en el sexe no és imprescindible, que poden trobar-se íntimament de moltes altres maneres… fins i tot semblen il·lusionades, amb ganes d’establir una sexualitat amb unes regles més femenines; tanmateix, ells les miren incrèduls i ho viuen de manera dramàtica.
Aleshores, formulo dues preguntes que acostumo a fer als pacients que arriben frustrats. Les preguntes són: què és per a vostè la satisfacció sexual? i en què consisteix una relació sexual? Normalment, com més frustració senten, més defineixen la sexualitat com un acte genital. Si, en les seves respostes, una relació sexual consisteix en el coit i la satisfacció sexual es basa a assolir l’orgasme, hi ha molt per aprendre. Si a una parella li diu que el sexe ha de ser més femení, fan cares estranyes (tant l’home com, sorprenentment, la dona), però si els diu que han de practicar el sexe tàntric, obren els ulls com plats…. Al cap i a la fi, jo em refereixo al mateix: a la lentitud, a no buscar la penetració i l’orgasme com a únic objectiu, a no tenir objectius… però és clar, hi ha paraules que sonen més comercials i d’altres que porten segles de campanya de desprestigi.
La religió també ha reforçat el mite, ja que la nostra cultura judeocristiana entén la sexualitat com el mitjà per a la procreació, referint-se, per tant, a la penetració. El cert és que a les altres pràctiques sexuals les anomenem preliminars, com si fossin l’avantsala del que és important. Acceptar que el penis no té un paper tan protagonista en les nostres vides sexuals és desafiar el sistema patriarcal de la nostra cultura sexual, que emfatitza la fórmula erecció-coit-ejaculació.
Una sexualitat més conscient
Tots, dones però també homes, hem de viure la sexualitat d’una manera més conscient i emocional perquè l’experiència típica es transformi en una experiència única. Francesc Granja ho sap molt bé: després d’un accident que el va deixar tetraplègic, va poder descobrir una altra manera de sentir el sexe. En el seu llibre Vivir el sexo. El hombre que aprendió a vibrar, explica com, després del seu accident, va tenir un parell d’experiències penecentrades molt frustrants fins que va descobrir la múltiple varietat de sensacions que es poden sentir amb un petó. A partir d’aquella experiència, va descobrir que la sexualitat és a qualsevol part del cos i que el penis no és l’única manera d’arribar a l’orgasme. Ara, després d’escriure el seu llibre, moltes dones li confessen les seves intimitats i reivindiquen més pell i menys genitalitat.
Visiteu la meva secció teràpia de parella i demaneu hora per a una sessió de teràpia sexual a la secció de contacte
